Publicació en Alternatives Econòmiques

Us compartim el nostre últim article publicat a la revista Alternativas Económicas:

El proper 2 d'agost entra en vigor una nova fase d'aplicació del Reglament Europeu d'Intel·ligència Artificial (AI Act). Durant aquestes setmanes es publicaran nombrosos anàlisis sobre les obligacions que introdueix la norma, els sistemes considerats d'alt risc o les noves responsabilitats per a empreses i administracions. Els advocats adaptarem contractes, polítiques internes i protocols d'ús d'IA, igual que vam fer en el seu dia amb el Reglament General de Protecció de Dades.





Pensant en l'advocacia, vaig recordar una classe de Dret Penal de segon de carrera. Corria l'any 1992. El meu professor era el catedràtic Miquel Prats Canut, un d'aquests docents que, més que explicar un temari, ensenyaven una manera de pensar.

Un dia va llançar una provocació que aleshores sonava a ciència ficció. Deia que, si la feina del jurista consistís únicament a llegir la llei i aplicar-la a uns fets, n'hi hauria prou amb construir una màquina: per una banda introduiríem la descripció dels fets; per l'altra, el Codi Penal; la màquina tornaria la resposta correcta.

Recordo els somriures a l'aula. Aquella màquina pertanyia encara al terreny de la imaginació.
Han passat molts anys i la pregunta del meu professor segueix sent exactament la mateixa.

Perquè el problema mai va ser construir una màquina capaç de llegir la llei. El veritable problema era explicar per què això no és suficient per fer justícia.

Els juristes convivim des de fa segles amb la distinció romana entre la lex i el ius. La lex és la llei escrita; el ius aspira a alguna cosa més profunda: al Dret entès com a instrument de justícia. Entre ambdós existeix un espai immens: el de la interpretació, on els principis dialoguen amb els fets i la prudència evita que l'aplicació mecànica d'una norma acabi produint una injustícia.

Per això la societat mai ha confiat en jutges i advocats únicament perquè “sàpiguen” les lleis. Confia en ells perquè espera que sàpiguen interpretar-la amb criteri. Ésa és precisament la paraula que echo de menys en molts debats sobre intel·ligència artificial.

Vivim fascinats pel coneixement. Mai havia estat tan accessible. Avui una intel·ligència artificial pot localitzar jurisprudència, resumir doctrina o comparar legislacions en segons. És extraordinari. Ens permet dedicar menys temps a tasques repetitives i més a comprendre el problema, formular millors preguntes o explorar solucions distintes i alternatives.

Això és compatible amb la meva preocupació sobre com canviarà l'aprenentatge dels qui comencen. Durant generacions, els advocats vam aprendre redactant escrits que els nostres mentors tornaven plens d'anotacions (i algun sermó). Vam aprendre revisant mil vegades el mateix document, equivocant-nos i observant com altres raonaven abans de decidir. Llavors creiem que estàvem aprenent a redactar un escrit. Avui crec que, en realitat, estàvem aprenent a pensar com a juristes. Estàvem al gimnàs del discerniment jurídic.

Aquelles tasques aparentment mecàniques eren el lloc on es formava la prudència professional. Perquè el coneixement mai ha estat suficient. Entre el coneixement i la justícia existeixen, almenys, dos escalons.

El primer és el criteri: la capacitat de discernir, de distingir el rellevant de l'accessori i de comprendre que les normes sempre s'apliquen sobre històries humanes concretes.

El segon és la saviesa. Una paraula gairebé desapareguda del llenguatge professional. La saviesa apareix quan aquest criteri deixa d'estar al servei de la brillantor tècnica i es posa al servei del bé comú. En el Dret, aquest bé comú té un nom molt concret: justícia.

La intel·ligència artificial podrà conèixer les normes molt millor que nosaltres. Però conèixer el Dret mai ha equivalgut a fer justícia. Entre ambdues coses hi ha sempre una decisió humana. I aquesta decisió requereix alguna cosa que no es pot adquirir per acumulació de dades: prudència, discerniment, ofici.

Aristòtil anomenava phronesis a aquesta intel·ligència pràctica que permet decidir correctament quan no existeix una resposta perfecta. Els romans distingien entre la lex i el ius. Canvien les paraules, però la intuïció és la mateixa: el coneixement necessita una brúixola moral.

L'economia social porta dècades recordant-nos que les organitzacions no només produeixen béns i serveis; també produeixen confiança, ciutadania i responsabilitat compartida. Potser per això tingui tant a aportar a aquest debat. Cap institució funciona únicament gràcies a les seves normes. Funciona perquè existeixen persones capaces d'interpretar-les i assumir responsabilment les conseqüències de les seves decisions.

A vegades penso en el futur d'una manera molt senzilla. Potser algun dia tingui nets. I em pregunto quins advocats trobaran quan necessitin defensar un dret, quins jutges resoldran els seus conflictes o quins metges decidiran sobre la seva salut.

No em preocupa que treballin acompanyats per intel·ligències artificials molt més sofisticades que les actuals. El que em preocupa és que confonguem l'accés al coneixement amb la formació del judici. Que una màquina sigui capaç d'oferir una resposta convincent no significa que qui la utilitza hagi recorregut el camí necessari per comprendre quan aquesta resposta s'ha d'acceptar i quan s'ha de qüestionar.

I em preocupa, sobretot, que aquesta transformació acabi afectant l'accés mateix a la justícia. La justícia no és un mercat. És un dels pilars de la democràcia. Si algun dia arribéssim a construir una justícia a dues velocitats —una profundament deliberativa per a qui pugui pagar el millor assessorament humà complementat per la millor intel·ligència artificial i una altra automatitzada per a la resta— hauríem fracassat en la defensa d'un dret universal.

Fa alguns anys va morir Miquel Prats Canut. M'hauria agradat reprendre amb ell aquella conversa iniciada en una aula universitària. M'agrada imaginar que continuaríem coincidint en l'essencial: el veritable repte mai ha consistit a construir màquines capaces de llegir les lleis, sinó a formar persones capaces d'interpretar-les amb criteri, exercir la seva professió amb saviesa i orientar ambdues coses cap a la justícia.

Perquè el debat per a mi no és quines màquines serem capaços de construir sinó com formarem les persones que prendran les decisions en el futur. O simplement, el debat és quines persones volem ser.